Follow by Email

Sunday, January 06, 2013

ASTRID, LA NOSTRA RADIANT AMIGA




1.-CÓM ENS VAM CONÈIXER

Hola! Em dic Miriam, i tot seguit us explicaré una aventura que em va succeir fa molts, molts anys, quan jo encara era una nena com vosaltres.
Vivia llavors amb els meus pares i els meus tres germans en un petit poble d'agricultors i ramaders, envoltat de bells camps.
Des que era tan petita que ni ho recordo, m'agradava molt sortir a passejar i jugar pels voltants; em sentia acompanyada i abrigallada per tota aquella naturalesa tan alegre i acolorida. Una de les meves activitats favorites era córrer pel prat amb el cap inclinat cap a enrere (per a sentir millor els raigs càlids del sol); i els braços molt oberts, amb els dits molt estirats, per a gaudir de la carícia de l'aire tebi de la primavera. Així em sentia feliç gairebé del tot, malgrat el que havia passat en la meva família.
Què era el que ens havia passat? L'any anterior una paparra havia picat el meu germà Lluc, qui s'havia posat molt malalt. Els meus pares havien tingut por que no es guarís i havien plorat molt per ell. També l'havien hagut de dur a metges i hospitals molt cars. Malgrat que no teníem molts diners, no els havia dolgut perquè ens estimaven molt i haguessin fet qualsevol sacrifici per un de nosaltres. Ja estava molt millor i s'anava a posar bé del tot, però, de moment, havia de fer servir una cadira de rodes perquè encara no podia caminar tot sol. Jo, cada vegada el veia més trist, i és que ha de ser molt dur haver-ho passat tan malament només amb set anys!. A més, enyorava molt al nostre germà gran, en Ferran, qui havia començat a anar a la universitat en la ciutat.
 Jo era molt més gran, o almenys així em sentia llavors, perquè tenia ja vuit anys acabats de fer. La meva germaneta, la Clara, només en tenia sis i necessitava aprendre-ho tot de mi; bé, gairebé tot. Solien agradar-nos les mateixes coses i per això aquella tarda estàvem juntes, jugant en el prat. I va ser llavors quan vam veure caure un llamp a l'altre costat del bosquet.
-Que estrany: si llueix un sol preciós! -vaig dir -anem, corre!
Quan la Clara em va atrapar, es va aturar esbufegant al meu costat, rere els arbres. Vam mirar plegades cap a terra, a un indret des del qual una forta llum ens enlluernava. Després ens vam mirar l'una a l'altra i després vam tornar a mirar cap aquell mateix indret d’abans. La llum ja no era tan encegadora i vam poder distingir en ella una petita cara, amb uns ullets espantats que ens miraven parpellejant curiosos.
-Hola!-va dir aquella llum amb cara.
-Hola!-vam respondre nosaltres a duo.
-Qui ets? o què ets?- vaig preguntar, perquè vaig pensar que, en ser la gran, havia de prendre les regnes de la situació davant aquell ésser desconegut. Però aviat va deixar de ser desconegut, ja que ens va dir que es deia Astrid i era una estrella nadó. Després de xerrar una mica més, vam decidir convidar-la a venir a casa i, com que no es decidia a seguir-nos, vam voler agafar-la en braços. Però...pesava moltíssim! i no vam poder. Vam dir a l'Astrid que ens esperés una miqueta i vam tirar a córrer a la recerca del Lluc; potser si la carregàvem en la seva cadira de rodes podríem transportar-la entre tots tres.

Vam tornar a la poca estona, molt suades, empenyent el seient del Lluc, que estava intrigat i impacient per conèixer un "estrella nadó". Feia temps que jo no veia aquesta lluentor de vida en els ulls del meu germà i m'alegrava molt que tingués, de nou, entusiasme per alguna cosa.
El Lluc i l'Astrid es van saludar i es van presentar i, quan intentarem dur a terme el nostre pla, vam notar que la petita estrella ja no pesava tant i, encara que amb gust s'havia decidit a caminar amb passetes curtes al nostre costat , vaig poder dur-la en braços per a anar més ràpid. Ella semblava encantada amb el malaltet, i ell també amb ella. Seria allò que anomenen "amor a primera vista"?.
Un cop a casa, ens vam asseure en la cambra de jugar i vam començar a saber més coses de l'Astrid. Per exemple, que el motiu que abans pesés tant, era que, quan  les estrelles estan tristes o espantades, pesen molt (estan apesarades?). En confiar en nosaltres, el seu pes va disminuir. Vam saber també que les estrelles nadó, a diferència dels nadons humans i animals, tenen molts, molts anys, encara que siguin massa joves per a ser una estrella adulta. I saben tantes coses de l'Univers i de tot, que sembla mentida!. Coneixen tots els idiomes que es parlen en la terra, no només els de les persones, sinó també els del vent, el mar, les flors, els animals i les pedres.
L'Astrid ens va explicar que totes les estrelles, quan encara són nadons, han de buscar una missió per a la seva vida. Aquell matí ella havia sortit pel cel a cercar la seva. Però, sense voler, es va allunyar massa de casa seva. Encara que els seus pares li havien recomanat que mai no se n'anés més enllà del rètol que deia: "perill, forats negres!", ella, distreta, no es va adonar i va seguir caminant.
-Què són “forats negres”?-va preguntar la Clara.
-No sabeu què són els forats negres?- va dir l'Astrid, amb cara d'estranyesa. I va treure de la butxaca del seu vestit d'estrella, un petit diccionari en el qual estaven escrites les paraules més difícils del seu idioma, traduïdes al llenguatge dels nens. Mentre l'estava consultant, un soroll ens va sobresaltar:
-Però, Què és el que estan veient els meus ulls, nens? Què és això?-la mama ens havia enxampat amb l'Astrid. La petita estrella, espantada, pesava tant que s'anava enfonsant en el coixí, on s'havia assegut. Els tres germans vam quedar muts, pensant en el que anàvem a dir. Llavors la nostra mare va seguir parlant:
-Com m'alegra de veure-us una altra vegada jugant, xerrant i rient junts, després de tant de temps com fa que esteu trists!. Ja veureu com al final tot sortirà bé. Renteu-vos les mans i baixeu a sopar, vinga!- i  va marxar somrient.
Ens vam mirar els uns a altres molt sorpresos: Ella no podia veure l'Astrid!. Si no, hagués dit alguna cosa.
-Els grans no em poden veure, tret que tornin a tenir un cor de nen...-va dir l'Astrid i així ens ho va aclarir tot.
-Què són “forats negres”?- Va insistir la Clara que, quan preguntava quelcom, no deixava de repetir la pregunta fins que algú l'hi respongués. -Són com...un forat negre és...una cosa que hi ha en el cel..., una barreja entre un desguàs del lavabo i un imant. Oi que quan treus el tap del desguàs del lavabo, tot l'aigua corre i cau per ell?. Doncs això mateix passa amb tot el que està al voltant dels forats negres. Però a més amb tanta força, o més, que un imant quan atreu les coses de ferro. S'ho empassa tot!- explicà l'Astrid.
 -Com tu, ha, ha, ha-el Lluc va riure mentre m'assenyalava.
 -Quina por que fan els forats negres! Oi?-Vam dir la Clara i jo.
 -Doncs si, però jo vaig ser més llesta- l'Astrid va seguir la seva història explicant com un d'aquests forats va estar a punt d'empassar-se-la. Però ella, per a salvar-se, li va fer pessigolles sota el nas. Llavors el forat negre va esternudar i l'Astrid va sortir disparada a gran velocitat, fins que va anar a caure en el lloc en el qual l'havíem trobada. Una veu ens va interrompre des de la cuina:
-El sopaaaar!
-És la mama, hem de baixar. Fins ara- em vaig acomiadar de la petita estrella.


2.-TOT VIVINT AMB L'ASTRID

L'Astrid va passar la nit en la cambra del Lluc i van estar xerrant i rient plegats gairebé tota l'estona. Al matí, la Clara i jo vam anar a col·legi. El Lluc es va quedar amb la careta trista perquè havia de rebre les seves classes a casa, a través d'Internet. Després, un infermer li feia fer uns exercicis per a poder tornar a caminar;  el cansaven molt. Però ara tot havia canviat, perquè la nostra estrelleta va estar fent els problemes de matemàtiques amb ell i després imitava els seus exercicis al costat de l’ infermer, fent riure molt al nostre germà.
 A la tarda, vam tornar corrent, desitjant arribar a casa com més aviat. Allí hi trobarem el Lluc molt amoïnat.
-He de dir-vos una cosa: l'Astrid s'ha perdut, no l’he trobada enlloc- ens va dir.
Vam recórrer tota la casa i els voltants, buscant-la i cridant-la fins que, trists vam tornar a la cambra del Lluc. De cop i volta una veueta coneguda ens va alegrar de nou:
 -Hola!, on estàveu?. Crec que m'he quedat adormida; les estrelles acostumem a dormir de dia i estar despertes de nit, sabeu?- Era l'Astrid!
-I tu, on estaves?- li vaig preguntar, una mica empipada.
-Aquí. Ah! Em vaig oblidar de dir-vos que mentre estem dormint no se'ns pot veure. Perdoneu-me.
Era impossible no perdonar a l'Astrid quan posava aquella careta tan dolça. Però vam quedar d'acord que, mentre s'estigués a casa, miraria de canviar el son per a dormir de nit, igual que nosaltres. I...tot oblidat! Seguirem jugant i rient. Acabarem la tarda en el pati, passant-nos la pilota de l'un a altre; l'Astrid s'hi pujava i, ben agafada amb les seves potetes, es divertia molt volant d'unes mans a les altres. Fins que es va posar a plorar...
 -Què et passa?- Li vam preguntar.
-Tinc molta gana- va respondre. I li vam portar una llesca de pa amb xocolata, però ens va explicar que no  en menjava d'això, sinó menjar d'estrelles nadó.
 -I què mengen les estrelles nadó?-La Clara mai no desaprofitava l'ocasió de fer una pregunta.
-Mengem un bon plat de la "cançó de l'Univers", un xic de llum i escalfor i, sobretot, ens alimentem dels desitjos generosos de les persones.
Allò de "la cançó de l'Univers" no ho vam entendre massa bé, però semblava que era que l'Astrid es quedava molt quieta per a escoltar la música que l'Univers cantava des del principi dels temps, i s'amarava d'ella, com una esponja. Quant a la resta, li vam portar un llum, una estufa i també la vam anar posant al sol, a estonetes. Després venia allò dels desitjos generosos...Vam anar per tot el poble preguntant a tothom què era el més generós que havien desitjat mai, i anotant les respostes en una llibreta. Gairebé tots demanaven aquestes coses mentre miraven el cel estavellat de nit. Així és que vam donar per a menjar a la nostra radiant amiga: “un cotxe nou per al marit de la Sra. Català", "salut per als fills de gairebé tots els del poble", "més descans per al papà de la Marteta, que treballava molt", i molts més desitjos semblants...
Van anar passant els dies i cada vegada ens estimàvem més l'Astrid, i ella a nosaltres. El Lluc i ella passaven tant de temps junts que esdevingueren inseparables. Ell es va comprar un llibre per a aprendre més coses de les estrelles i conèixer millor a la nostra amigueta.

3.-LA CANÇÓ DE L'UNIVERS

Un dia, mentre jugàvem en el prat, va començar a ploure. Malgrat això, el sol encara lluïa en el cel. Quan passa això, sempre surt l'arc de Sant Martí, amb els seus set bonics colors: vermell, taronja, groc, blau, indi i morat. El color indi és un color blau fosc; això ho sé perquè el pare m'ho va explicar una vegada. En veure l'arc de Sant Martí, l'Astrid va sortir corrent i es va posar a mirar-lo, badant uns ulls com unes taronges. Després va començar a riure i a cantar amb una veu molt dolça i misteriosa. Era un so molt bonic, com quan passes un dit mullat per la vora d'una copa de cristall, o com quan el vent xiula entre els arbres. Però molt més dolç i bell. I li van sortir molts arcs de Sant Martí de les potetes. Després va començar a brillar primer més i després menys, i després altra vegada més i altra vegada menys, com si fos un intermitent. El Lluc ens va explicar que d'això se’n deia titil·lar i ho fan totes les estrelles. Ho havia llegit en el seu llibre nou.
L'Astrid ens va dir que així era com parlava amb la seva família i amb les altres estrelles i que l'arc de Sant Martí eren les gotes de pluja parlant entre elles i amb el sol. Ens va explicar que l'univers parla sempre així, cantant.


4.-UNES VISITES MOLT AGRADABLES

Aquell cap de setmana en Ferran, el nostre germà gran, va tornar de la Universitat per a passar les vacances d'estiu a casa. I per si estàvem poc contents, també va venir l'àvia.
Quantes abraçades, petons, i més abraçades! Quina alegria veure'ls de nou!
 Passarem uns dies meravellosos. Nosaltres, els tres germans petits, passejàvem tranquil·lament amb l'Astrid pertot arreu pensant que ningú més la veuria, però l'àvia ens va cridar amb molt de secret a la cambra de jocs. Ens va dir que ella sí podia veure-la. És clar, l'àvia devia ser un dels adults que tornaven a tenir el cor de nen!. Quan li explicarem tota la història, ella es va comprometre a no dir res a ningú.
En Ferran ja no era un nen ni tampoc adult del tot, per això podia sentir la nostra amiga l'estrelleta, però no podia veure-la. Quan va saber el que passava, va dir que ens ajudaria. Era, i encara és un germà estupend!
El Lluc estava cada cop millor i ja podia sortir al jardí de tant en tant, amb ell i papà, a jugar una mica al beisbol. Ja no estava tan trist, sinó que anava recuperant la lluentor dels ulls i el color de les galtes. Una nit, al Lluc se li va ocórrer quelcom molt divertit: anar tots a sopar uns entrepans al prat per a poder jugar amb les cuques de llum, i veure les estrelles. I, dit i fet!. L'Astrid era molt feliç aletejant entre tots aquests puntets de llum i xerrant amb ells. Ens va fer prometre que mai més en caçaríem cap per a ficar-la en un pot.
Ens vam posar a jugar a la pilota i, com l'Astrid volava, agafada a ella, de mà en mà, tots hi vèiem molt bé tot i que era fosc. Tots menys el papa, la mama i en Ferran, és clar. Els nostres pares no entenien com podíem agafar tan bé la pilota només amb la llum de la lluna. En veure que rèiem tant, van pensar que eren coses de nens. La iaia, entremaliada, ens feia l'ullet, perquè ella sí que podia veure-la.
Aquella nit, l'Astrid ens va presentar a la seva família; ens van saludar titil·lant des del cel.


5.-HORA D'ACOMIADAR-SE

Passades unes setmanes, vam haver d'acomiadar-nos d'en Ferran i l'àvia. Per si fos poc, l'Astrid ens va dir que ja havia trobat la seva missió i que havia de retornar a la seva casa del cel. Ens vam posar molt trists, però, com que l’estimàvem molt, vam voler ajudar-la a complir els seus desitjos.
 -Com tornaràs al cel?-li vaig preguntar de seguida, perquè jo era la major dels tres germanets i vaig pensar que havia de resoldre els problemes.
-Com ho fan totes les estrelles nadó que cauen a la terra mentre busquen la seva missió- va respondre-. Cada nit de Sant Llorenç, el 10 d'agost, vénen unes quantes estrelles grans a buscar-nos. És el que vosaltres anomeneu la "pluja d'estrelles" o "llàgrimes de Sant Llorenç". Les esperaré i me n'aniré amb elles.
Li escrivírem moltes frases boniques en una postal de comiat perquè ens recordés quan estigués a casa seva i li vam fer alguns regals. La Clara el seu passador favorit. El Lluc, somrient, li va regalar el seu bastó; ja no el necessitava, perquè caminava perfectament; i jo una caixa de llapis de colors perquè els fes dibuixos nostres a la seva família i als seus amics i els posessin en la porta del frigorífic (jo llavors no sabia que les estrelles no tenen frigorífic a casa).
L'Astrid estava molt callada pensant en el seu viatge. Tampoc li agradava deixar-nos, ara que ja tenia una missió i era gairebé una estrella adulta. I és que les estrelles nadó es fan adultes quan ja tenen la seva missió.
Va arribar la nit de la "pluja d'estrelles" i vam sortir a acomiadar a la nostra radiant amiga l'Astrid, que estava molt crescuda, i molt maca i brillant.
Però allí ens va donar una estupenda notícia: va dir que havia canviat d'opinió i no marxaria. Per a complir la seva missió, es quedaria sempre amb nosaltres. Ens vam posar molt contents.
De sobte, va succeir una cosa que no esperàvem: l'Astrid va brillar molt, i va volar molt de pressa, i va anar cap al Lluc. Ell va somriure molt, molt, amb un somriure molt bonic. La missió de l'Astrid era convertir-se en el somriure del Lluc perquè cap de nosaltres tornés a sentir-se mai trist.
Com que no ens agradava amagar-los coses al pare i la mare, el Lluc, la Clara i jo, els ho explicarem tot. Ells es van posar a riure, es van mirar entre ells i van dir: què bonic és ser nen i tenir fantasia!
Però l'àvia sí que ens va entendre.
Des de llavors l'Astrid viu en el somriure de el Lluc i des d'allí juga amb nosaltres. Sempre recordarem el preciós dia que la vam conèixer.

I, darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat.