Follow by Email

Sunday, January 06, 2013

ASTRID, LA NOSTRA RADIANT AMIGA




1.-CÓM ENS VAM CONÈIXER

Hola! Em dic Miriam, i tot seguit us explicaré una aventura que em va succeir fa molts, molts anys, quan jo encara era una nena com vosaltres.
Vivia llavors amb els meus pares i els meus tres germans en un petit poble d'agricultors i ramaders, envoltat de bells camps.
Des que era tan petita que ni ho recordo, m'agradava molt sortir a passejar i jugar pels voltants; em sentia acompanyada i abrigallada per tota aquella naturalesa tan alegre i acolorida. Una de les meves activitats favorites era córrer pel prat amb el cap inclinat cap a enrere (per a sentir millor els raigs càlids del sol); i els braços molt oberts, amb els dits molt estirats, per a gaudir de la carícia de l'aire tebi de la primavera. Així em sentia feliç gairebé del tot, malgrat el que havia passat en la meva família.
Què era el que ens havia passat? L'any anterior una paparra havia picat el meu germà Lluc, qui s'havia posat molt malalt. Els meus pares havien tingut por que no es guarís i havien plorat molt per ell. També l'havien hagut de dur a metges i hospitals molt cars. Malgrat que no teníem molts diners, no els havia dolgut perquè ens estimaven molt i haguessin fet qualsevol sacrifici per un de nosaltres. Ja estava molt millor i s'anava a posar bé del tot, però, de moment, havia de fer servir una cadira de rodes perquè encara no podia caminar tot sol. Jo, cada vegada el veia més trist, i és que ha de ser molt dur haver-ho passat tan malament només amb set anys!. A més, enyorava molt al nostre germà gran, en Ferran, qui havia començat a anar a la universitat en la ciutat.
 Jo era molt més gran, o almenys així em sentia llavors, perquè tenia ja vuit anys acabats de fer. La meva germaneta, la Clara, només en tenia sis i necessitava aprendre-ho tot de mi; bé, gairebé tot. Solien agradar-nos les mateixes coses i per això aquella tarda estàvem juntes, jugant en el prat. I va ser llavors quan vam veure caure un llamp a l'altre costat del bosquet.
-Que estrany: si llueix un sol preciós! -vaig dir -anem, corre!
Quan la Clara em va atrapar, es va aturar esbufegant al meu costat, rere els arbres. Vam mirar plegades cap a terra, a un indret des del qual una forta llum ens enlluernava. Després ens vam mirar l'una a l'altra i després vam tornar a mirar cap aquell mateix indret d’abans. La llum ja no era tan encegadora i vam poder distingir en ella una petita cara, amb uns ullets espantats que ens miraven parpellejant curiosos.
-Hola!-va dir aquella llum amb cara.
-Hola!-vam respondre nosaltres a duo.
-Qui ets? o què ets?- vaig preguntar, perquè vaig pensar que, en ser la gran, havia de prendre les regnes de la situació davant aquell ésser desconegut. Però aviat va deixar de ser desconegut, ja que ens va dir que es deia Astrid i era una estrella nadó. Després de xerrar una mica més, vam decidir convidar-la a venir a casa i, com que no es decidia a seguir-nos, vam voler agafar-la en braços. Però...pesava moltíssim! i no vam poder. Vam dir a l'Astrid que ens esperés una miqueta i vam tirar a córrer a la recerca del Lluc; potser si la carregàvem en la seva cadira de rodes podríem transportar-la entre tots tres.

Vam tornar a la poca estona, molt suades, empenyent el seient del Lluc, que estava intrigat i impacient per conèixer un "estrella nadó". Feia temps que jo no veia aquesta lluentor de vida en els ulls del meu germà i m'alegrava molt que tingués, de nou, entusiasme per alguna cosa.
El Lluc i l'Astrid es van saludar i es van presentar i, quan intentarem dur a terme el nostre pla, vam notar que la petita estrella ja no pesava tant i, encara que amb gust s'havia decidit a caminar amb passetes curtes al nostre costat , vaig poder dur-la en braços per a anar més ràpid. Ella semblava encantada amb el malaltet, i ell també amb ella. Seria allò que anomenen "amor a primera vista"?.
Un cop a casa, ens vam asseure en la cambra de jugar i vam començar a saber més coses de l'Astrid. Per exemple, que el motiu que abans pesés tant, era que, quan  les estrelles estan tristes o espantades, pesen molt (estan apesarades?). En confiar en nosaltres, el seu pes va disminuir. Vam saber també que les estrelles nadó, a diferència dels nadons humans i animals, tenen molts, molts anys, encara que siguin massa joves per a ser una estrella adulta. I saben tantes coses de l'Univers i de tot, que sembla mentida!. Coneixen tots els idiomes que es parlen en la terra, no només els de les persones, sinó també els del vent, el mar, les flors, els animals i les pedres.
L'Astrid ens va explicar que totes les estrelles, quan encara són nadons, han de buscar una missió per a la seva vida. Aquell matí ella havia sortit pel cel a cercar la seva. Però, sense voler, es va allunyar massa de casa seva. Encara que els seus pares li havien recomanat que mai no se n'anés més enllà del rètol que deia: "perill, forats negres!", ella, distreta, no es va adonar i va seguir caminant.
-Què són “forats negres”?-va preguntar la Clara.
-No sabeu què són els forats negres?- va dir l'Astrid, amb cara d'estranyesa. I va treure de la butxaca del seu vestit d'estrella, un petit diccionari en el qual estaven escrites les paraules més difícils del seu idioma, traduïdes al llenguatge dels nens. Mentre l'estava consultant, un soroll ens va sobresaltar:
-Però, Què és el que estan veient els meus ulls, nens? Què és això?-la mama ens havia enxampat amb l'Astrid. La petita estrella, espantada, pesava tant que s'anava enfonsant en el coixí, on s'havia assegut. Els tres germans vam quedar muts, pensant en el que anàvem a dir. Llavors la nostra mare va seguir parlant:
-Com m'alegra de veure-us una altra vegada jugant, xerrant i rient junts, després de tant de temps com fa que esteu trists!. Ja veureu com al final tot sortirà bé. Renteu-vos les mans i baixeu a sopar, vinga!- i  va marxar somrient.
Ens vam mirar els uns a altres molt sorpresos: Ella no podia veure l'Astrid!. Si no, hagués dit alguna cosa.
-Els grans no em poden veure, tret que tornin a tenir un cor de nen...-va dir l'Astrid i així ens ho va aclarir tot.
-Què són “forats negres”?- Va insistir la Clara que, quan preguntava quelcom, no deixava de repetir la pregunta fins que algú l'hi respongués. -Són com...un forat negre és...una cosa que hi ha en el cel..., una barreja entre un desguàs del lavabo i un imant. Oi que quan treus el tap del desguàs del lavabo, tot l'aigua corre i cau per ell?. Doncs això mateix passa amb tot el que està al voltant dels forats negres. Però a més amb tanta força, o més, que un imant quan atreu les coses de ferro. S'ho empassa tot!- explicà l'Astrid.
 -Com tu, ha, ha, ha-el Lluc va riure mentre m'assenyalava.
 -Quina por que fan els forats negres! Oi?-Vam dir la Clara i jo.
 -Doncs si, però jo vaig ser més llesta- l'Astrid va seguir la seva història explicant com un d'aquests forats va estar a punt d'empassar-se-la. Però ella, per a salvar-se, li va fer pessigolles sota el nas. Llavors el forat negre va esternudar i l'Astrid va sortir disparada a gran velocitat, fins que va anar a caure en el lloc en el qual l'havíem trobada. Una veu ens va interrompre des de la cuina:
-El sopaaaar!
-És la mama, hem de baixar. Fins ara- em vaig acomiadar de la petita estrella.


2.-TOT VIVINT AMB L'ASTRID

L'Astrid va passar la nit en la cambra del Lluc i van estar xerrant i rient plegats gairebé tota l'estona. Al matí, la Clara i jo vam anar a col·legi. El Lluc es va quedar amb la careta trista perquè havia de rebre les seves classes a casa, a través d'Internet. Després, un infermer li feia fer uns exercicis per a poder tornar a caminar;  el cansaven molt. Però ara tot havia canviat, perquè la nostra estrelleta va estar fent els problemes de matemàtiques amb ell i després imitava els seus exercicis al costat de l’ infermer, fent riure molt al nostre germà.
 A la tarda, vam tornar corrent, desitjant arribar a casa com més aviat. Allí hi trobarem el Lluc molt amoïnat.
-He de dir-vos una cosa: l'Astrid s'ha perdut, no l’he trobada enlloc- ens va dir.
Vam recórrer tota la casa i els voltants, buscant-la i cridant-la fins que, trists vam tornar a la cambra del Lluc. De cop i volta una veueta coneguda ens va alegrar de nou:
 -Hola!, on estàveu?. Crec que m'he quedat adormida; les estrelles acostumem a dormir de dia i estar despertes de nit, sabeu?- Era l'Astrid!
-I tu, on estaves?- li vaig preguntar, una mica empipada.
-Aquí. Ah! Em vaig oblidar de dir-vos que mentre estem dormint no se'ns pot veure. Perdoneu-me.
Era impossible no perdonar a l'Astrid quan posava aquella careta tan dolça. Però vam quedar d'acord que, mentre s'estigués a casa, miraria de canviar el son per a dormir de nit, igual que nosaltres. I...tot oblidat! Seguirem jugant i rient. Acabarem la tarda en el pati, passant-nos la pilota de l'un a altre; l'Astrid s'hi pujava i, ben agafada amb les seves potetes, es divertia molt volant d'unes mans a les altres. Fins que es va posar a plorar...
 -Què et passa?- Li vam preguntar.
-Tinc molta gana- va respondre. I li vam portar una llesca de pa amb xocolata, però ens va explicar que no  en menjava d'això, sinó menjar d'estrelles nadó.
 -I què mengen les estrelles nadó?-La Clara mai no desaprofitava l'ocasió de fer una pregunta.
-Mengem un bon plat de la "cançó de l'Univers", un xic de llum i escalfor i, sobretot, ens alimentem dels desitjos generosos de les persones.
Allò de "la cançó de l'Univers" no ho vam entendre massa bé, però semblava que era que l'Astrid es quedava molt quieta per a escoltar la música que l'Univers cantava des del principi dels temps, i s'amarava d'ella, com una esponja. Quant a la resta, li vam portar un llum, una estufa i també la vam anar posant al sol, a estonetes. Després venia allò dels desitjos generosos...Vam anar per tot el poble preguntant a tothom què era el més generós que havien desitjat mai, i anotant les respostes en una llibreta. Gairebé tots demanaven aquestes coses mentre miraven el cel estavellat de nit. Així és que vam donar per a menjar a la nostra radiant amiga: “un cotxe nou per al marit de la Sra. Català", "salut per als fills de gairebé tots els del poble", "més descans per al papà de la Marteta, que treballava molt", i molts més desitjos semblants...
Van anar passant els dies i cada vegada ens estimàvem més l'Astrid, i ella a nosaltres. El Lluc i ella passaven tant de temps junts que esdevingueren inseparables. Ell es va comprar un llibre per a aprendre més coses de les estrelles i conèixer millor a la nostra amigueta.

3.-LA CANÇÓ DE L'UNIVERS

Un dia, mentre jugàvem en el prat, va començar a ploure. Malgrat això, el sol encara lluïa en el cel. Quan passa això, sempre surt l'arc de Sant Martí, amb els seus set bonics colors: vermell, taronja, groc, blau, indi i morat. El color indi és un color blau fosc; això ho sé perquè el pare m'ho va explicar una vegada. En veure l'arc de Sant Martí, l'Astrid va sortir corrent i es va posar a mirar-lo, badant uns ulls com unes taronges. Després va començar a riure i a cantar amb una veu molt dolça i misteriosa. Era un so molt bonic, com quan passes un dit mullat per la vora d'una copa de cristall, o com quan el vent xiula entre els arbres. Però molt més dolç i bell. I li van sortir molts arcs de Sant Martí de les potetes. Després va començar a brillar primer més i després menys, i després altra vegada més i altra vegada menys, com si fos un intermitent. El Lluc ens va explicar que d'això se’n deia titil·lar i ho fan totes les estrelles. Ho havia llegit en el seu llibre nou.
L'Astrid ens va dir que així era com parlava amb la seva família i amb les altres estrelles i que l'arc de Sant Martí eren les gotes de pluja parlant entre elles i amb el sol. Ens va explicar que l'univers parla sempre així, cantant.


4.-UNES VISITES MOLT AGRADABLES

Aquell cap de setmana en Ferran, el nostre germà gran, va tornar de la Universitat per a passar les vacances d'estiu a casa. I per si estàvem poc contents, també va venir l'àvia.
Quantes abraçades, petons, i més abraçades! Quina alegria veure'ls de nou!
 Passarem uns dies meravellosos. Nosaltres, els tres germans petits, passejàvem tranquil·lament amb l'Astrid pertot arreu pensant que ningú més la veuria, però l'àvia ens va cridar amb molt de secret a la cambra de jocs. Ens va dir que ella sí podia veure-la. És clar, l'àvia devia ser un dels adults que tornaven a tenir el cor de nen!. Quan li explicarem tota la història, ella es va comprometre a no dir res a ningú.
En Ferran ja no era un nen ni tampoc adult del tot, per això podia sentir la nostra amiga l'estrelleta, però no podia veure-la. Quan va saber el que passava, va dir que ens ajudaria. Era, i encara és un germà estupend!
El Lluc estava cada cop millor i ja podia sortir al jardí de tant en tant, amb ell i papà, a jugar una mica al beisbol. Ja no estava tan trist, sinó que anava recuperant la lluentor dels ulls i el color de les galtes. Una nit, al Lluc se li va ocórrer quelcom molt divertit: anar tots a sopar uns entrepans al prat per a poder jugar amb les cuques de llum, i veure les estrelles. I, dit i fet!. L'Astrid era molt feliç aletejant entre tots aquests puntets de llum i xerrant amb ells. Ens va fer prometre que mai més en caçaríem cap per a ficar-la en un pot.
Ens vam posar a jugar a la pilota i, com l'Astrid volava, agafada a ella, de mà en mà, tots hi vèiem molt bé tot i que era fosc. Tots menys el papa, la mama i en Ferran, és clar. Els nostres pares no entenien com podíem agafar tan bé la pilota només amb la llum de la lluna. En veure que rèiem tant, van pensar que eren coses de nens. La iaia, entremaliada, ens feia l'ullet, perquè ella sí que podia veure-la.
Aquella nit, l'Astrid ens va presentar a la seva família; ens van saludar titil·lant des del cel.


5.-HORA D'ACOMIADAR-SE

Passades unes setmanes, vam haver d'acomiadar-nos d'en Ferran i l'àvia. Per si fos poc, l'Astrid ens va dir que ja havia trobat la seva missió i que havia de retornar a la seva casa del cel. Ens vam posar molt trists, però, com que l’estimàvem molt, vam voler ajudar-la a complir els seus desitjos.
 -Com tornaràs al cel?-li vaig preguntar de seguida, perquè jo era la major dels tres germanets i vaig pensar que havia de resoldre els problemes.
-Com ho fan totes les estrelles nadó que cauen a la terra mentre busquen la seva missió- va respondre-. Cada nit de Sant Llorenç, el 10 d'agost, vénen unes quantes estrelles grans a buscar-nos. És el que vosaltres anomeneu la "pluja d'estrelles" o "llàgrimes de Sant Llorenç". Les esperaré i me n'aniré amb elles.
Li escrivírem moltes frases boniques en una postal de comiat perquè ens recordés quan estigués a casa seva i li vam fer alguns regals. La Clara el seu passador favorit. El Lluc, somrient, li va regalar el seu bastó; ja no el necessitava, perquè caminava perfectament; i jo una caixa de llapis de colors perquè els fes dibuixos nostres a la seva família i als seus amics i els posessin en la porta del frigorífic (jo llavors no sabia que les estrelles no tenen frigorífic a casa).
L'Astrid estava molt callada pensant en el seu viatge. Tampoc li agradava deixar-nos, ara que ja tenia una missió i era gairebé una estrella adulta. I és que les estrelles nadó es fan adultes quan ja tenen la seva missió.
Va arribar la nit de la "pluja d'estrelles" i vam sortir a acomiadar a la nostra radiant amiga l'Astrid, que estava molt crescuda, i molt maca i brillant.
Però allí ens va donar una estupenda notícia: va dir que havia canviat d'opinió i no marxaria. Per a complir la seva missió, es quedaria sempre amb nosaltres. Ens vam posar molt contents.
De sobte, va succeir una cosa que no esperàvem: l'Astrid va brillar molt, i va volar molt de pressa, i va anar cap al Lluc. Ell va somriure molt, molt, amb un somriure molt bonic. La missió de l'Astrid era convertir-se en el somriure del Lluc perquè cap de nosaltres tornés a sentir-se mai trist.
Com que no ens agradava amagar-los coses al pare i la mare, el Lluc, la Clara i jo, els ho explicarem tot. Ells es van posar a riure, es van mirar entre ells i van dir: què bonic és ser nen i tenir fantasia!
Però l'àvia sí que ens va entendre.
Des de llavors l'Astrid viu en el somriure de el Lluc i des d'allí juga amb nosaltres. Sempre recordarem el preciós dia que la vam conèixer.

I, darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte acabat.                                                                                                                                              











Sunday, January 15, 2006

L´ÀLBUM DE “FOTOS” DE DÉU-PARE(Conte de Nadal)




Hola! Mira, què bé que et trobo, doncs justament ara t´estava buscant! És que m´han confiat aquest escrit per tal que te´l faci arribar personalment. Es tracta d´un breu relat del que ha estat la meva vida, i l´esdeveniment que en va determinar el rumb. Quan l´hagis acabat de llegir en parlarem un instant. D´acord?

Em dic Bartomeu, tanmateix els meus amics em diuen Bartolo. Un dia em va sortir al pas un desconegut, a fi de lliurar-me un rotlle manuscrit que m´anava adreçat personalment. Les paraules del pergamí deien que Déu-Pare estava del tot emocionat. Era perquè tot just havia nascut a Betlem el seu estimadíssim Fill Unigènit Jesús, d´una donzella Verge, Maria, unida per acord matrimonial amb un home just, Josep. Així doncs, en veure l´extraordinària Bellesa del seu Fill, no volia fer menys que el que farien els pares emocionats en les properes generacions: emplenar tot un àlbum de “fotos” del Nen Jesús. Com que a l´època encara no s´havia descobert la reproducció d´imatges mitjançant la fotografia, havia convocat un concurs de dibuix o pintura, el model del qual era el seu Fillet tan estimat.
L´escrit encara afegia més detalls: Com a premi, hom penjaria el quadre guanyador a la casa de la Sagrada Família per sempre més. També es proporcionaria a l´autor el que pogués menester, si és que patia necessitat. No us penseu que, en aquells moments, això era poca cosa, no. Després de la visita del Savis d´Orient i tot el seu seguici, amb la gran quantitat de donatius i bondats que varen donar al pobres i necessitats i, sobretot, la gran inquietud manifestada per Herodes i amb ell tota Jerusalem (ja sabeu el que passa en aquests casos), semblava garantia d´adquirir fama, això de tenir les pròpies produccions artístiques penjades en aquella casa.
Hi havia llavors a la contrada una bona colla de dibuixants i pintors molt destres, no us penséssiu pas! Un d´ells havia estudiat especialment els efectes de llum i la manera de plasmar-los a la tela; va copsar cada ombra, cada reflex dels moviments del Nen... Feia goig de veure-ho!
Una altre tenia un do amb els detalls; hi va esmerçar moltes hores en el seu treball, però s’ho valia! Semblava talment que podies comptar-li els cabells a l´Infant i veure els teixits moure´s amb la brisa. Quin realisme!
Una dona, ja gran, en sabia molt de dibuixar, i ho feia amb un estil senzill, amb molt poques línies però capaces de contenir tot el necessari; el resultat era encantador, jovenívol.
Bé, i d´altres més, no tants com un podria imaginar, però, si més no, uns quants.
I jo també hi vaig anar; sí, també sóc força traçut i, el mateix oncle que em va ensenyar a llegir i escriure, em va instruir una mica en quant a dibuixar. Això va ser abans que es morís la mare, i tots els germans quedéssim a càrrec només del pare. El pobre havia de treballar molt per treure´ns endavant, però ens en sortíem col·laborant tant com podíem i amb molt d´amor. De tant en tant, quan m´era possible, jo ajudava algun pastor, per treure uns calerons. Però encara no podia fer-ho tot sol doncs aleshores només tenia set anys.
Era la segona vegada que anava a ca´l fuster. Mai no oblidaré la primera, va ser quan pernoctava amb els meus mestres pastors i el ramat, aquella formosa nit que l´Àngel ens hi va conduir enmig de cants de goig, lloances a Déu i auguris de pau!
Quan m´hi vaig presentar de nou, la dona, Maria, em va rebre amb un somriure que robava el cor. No era només el somriure, no, era tota Ella. Com si estigués absolutament fora de tot allò que ens embruta als homes i, en canvi, plena i traspassada, com amarada, de tot el que ens fa bons i divins. Totes les coses belles que he vist en els altres les havia vistes abans en Ella. Em va acollir amb tot el seu ésser com si fos fill seu i, en efecte, així m´hi sentia, i em va dir: “fes tot allò que Ell et digui”.

De primer antuvi em va sorprendre l´exhortació: és referia al seu Nadó! Però amb el temps vaig comprendre que aquell Nadó era diferent de tots i, efectivament, m´indicava sempre el camí. El fuster era un home ben plantat i fort, molt senzill i ferm; era el que llavors s´anomenava un home just. Jo, a dintre meu, tenia una explicació senzilla del terme: “just vol dir ni excessiu, ni curt"; és a dir, que feia ni més ni menys, exactament, ulls clucs, tot el que Déu volia d´ell; ara d´això, se´n diu ser Sant. Era remarcable la seva alegria constant; cantava Salms gairebé sempre. Alguna vegada se sentia d´entre els sorolls del taller, la seva veu profunda i ben timbrada, entonar el cant amb una intensitat sobtada...“ja s´ha fet mal amb alguna eina! pobre!” –deia Maria en veu baixa-. I és que Josep tot ho acompassava amb una pregària a Déu, ja fos també amb els llavis, ja fos només al cor.

Vaig començar a treure els estris de pintura i observar el model, el Nen Jesús, per fer-ne el retrat. Però tan bon punt em va somriure i em va mirar amb els seus grans ulls que tot ho il·luminaven, ja no vaig saber fer res més que contemplar-lo embadalit...S´havia fet fosc a fora, i em va deixondir la veu de Maria oferint-me aliments per sopar. El menjar en aquella casa no només em feia passar la gana sinó que em feia ser diferent; és difícil d´explicar, s´ha de viure, és com si em desvetllés la pertinença a aquella Família. Amb tot, us haig de dir que el pa, el vi i l´oli eren boníssims, i també ho era el pa de sicòmor que a mi tant m´agrada.
En tornar amb els meus no podia recordar cap tret concret d´Aquell a qui havia de dibuixar, només em sentia diferent, amb nous horitzons.
Molts més dies vaig baixar a Natzaret i sempre em passava el mateix. Tant és així que, al cap dels mesos, encara no havia esbossat ni una línia a la tela.

El meu pare va venir alguna vegada amb mi, a fi de conèixer els meus nous amics. Ell estava molt content que m´hi passés el dia, doncs al seu parer, així no em trobaria tan sol, amb la manca de la mare i ell treballant fora de casa gairebé sempre. Vaig començar a fer petites feines per la Família i habitualment em quedava a dinar i sopar, de vegades també a dormir. Només m´absentava per tenir cura dels ramats.
Un dia que ajudava Maria a sembrar unes llavors Ella em digué: “fillet, vigila que no caiguin enmig de les pedres, sinó les arrels seran superficials i de seguida es marciran en quant vingui sequera; tampoc les escampis massa a la vora del camí, que se les menjaran els ocells (bé deixa´ls unes poquetes que mengin, pobrissons!), mira que caiguin a la terra bona perquè donin molt de fruit, eh?” Com m´agrada que Ella em digui “fillet”!
El meu pare, ja gran, estava molt malalt quan em va aconsellar que marxés amb ells a Egipte. Ho va fer de tant que m´estimava, renunciant a mi pel meu bé. Poc després se´n va anar al Cel de tan bo com era!.
Van ser dies difícils els d´Egipte però amb Jesús, Maria i Josep tot es podia portar amb esperança. Encara em sembla veure a Josep pronunciant la berakà (benedicció) al matí, abans de dinar, etc. I fent-se sempre la mateixa pregunta: “quina serà en aquest moment la Santa Voluntat de l´Altíssim sobre mi? En quan n´estigui cert, la seguiré!”

Jo vaig seguir amb el meu ofici de pastor i Jesús, que ja era un “homenet” de sis anys, venia amb mi de vegades; no em cansava mai d´escoltar-lo. Tot el que deia, era alhora tan senzill i tan ple de saviesa i profunditat!...però quan em posava davant la tela per pintar-lo, no podia recordar ni un dels seus trets físics, com podia passar-me això?
Un dia vàrem estar molt contents en retrobar un petit anyell que s´havia perdut; tot deixant el ramat el vàrem anar a buscar, pobret! Quan ja me l´havia carregat sobre les espatlles, Jesús somreia ple de goig tot mirant-nos, hom diria que estava pensant coses molt importants! Cridava les ovelles cadascuna pel seu nom i elles el seguien confiades, doncs li coneixien la veu. Jo era incapaç de recordar-les a totes el nom!
Quan Jesús no venia amb mi, tot em recordava a Ell, el vent, el cel, els prats... en fer les meves tasques, o menjar, o caminar només se´m venia a l´esperit la manera com Ell ho feia i ja es confonia amb el seu, el meu capteniment. Però això no implicava que em sortissin mal fetes les coses o em distragués; molt al contrari, ho feia tot molt més bé. Però mai no vaig poder recordar la seva fesomia per concretar-la al llenç. No és estrany?
Un dia, mentre Maria separava uns trossos de roba vella per apedaçar els vestits que es trencaven (“perquè si hi poses tela nova, estira de la vella i l´esquinça” -deia ella-), vaig explicar-li el que em passava amb el retrat del seu Fill i com em semblava d´insòlit allò. Ella em va mirar amb els seus ulls de Cel i va somriure; no semblava sobtar-li. En realitat mai no semblava sobtar-li res, com si tot ho dugués ja d´abans al cor. Sempre que Maria em mirava i jo la mirava a Ella, només podia pensar en Jesús i ja no podia sinó mirar-lo a Ell. Fins que tornava a veure-la a Ella i començava de nou l´itinerari del meu esguard. Jo crec que a Josep li passava quelcom semblant, però mai no m´ho va confirmar, almenys de paraula.
Transcorregueren més anys i, un dia, quan va arribar l´hora de posar-me a pintar (o intentar-ho almenys, doncs haig de dir-vos que mai vaig deixar de perseverar en l´esforç), Maria em va acostar el cavallet, com feia de vegades, i em va dir: “la teva pintura m´agrada molt, la penjarem per sempre més a Casa nostra”. “Quina pintura?” -anava a dir-li- ,quan vaig veure que m´acostava un mirall al qual vaig veure-hi reflectida la meva imatge que, ben bé en els trets no, però en l´essència, el posat, tenia un aire molt semblant al de Jesús. Encara no havia reaccionat, quan Ella em va dir: “els altres pintors han pintat quadres molt bonics i acurats dels trets físics i, fins i tot, psicològics del meu Fill, però tu has esdevingut, tu mateix, un retrat vivent d´Ell, car el teu amor, oblit de tu i humilitat, han permès que Ell gravés en tu la seva imatge Sagrada. Ara com que ja has acomplert la teva missió i el retrat està acabat, el penjaré a Casa nostra...” i, mentre ho feia, vaig veure que les parets s´havien convertit en llum i, tot era formós... estàvem al Cel! i el quadre que penjava, era efectivament, un mirall, i era jo qui havia estat premiat de viure per sempre més a Casa seva. Vaig veure els quadres dels altres pintors, doncs el Pare del Cel és molt agraït i mai no deixa de recompensar qualsevol cosa que un faci per Jesús, Maria o els germans. Però sobretot em va cridar l´atenció veure altres persones que explicaven que la història de la seva vida s´assemblava molt a la meva, però amb concursos de música, d´atendre malalts, de mestre, de fer de caixer(a) a un supermercat, de tenir cura dels nens, etc.
Aleshores el Pare Etern va dir que el complaïa molt més el retrat vivent que havien fet alguns, per l´amor que comportava. Per això havia decidit que els trets físics del seu Fill romanguessin en el misteri per tal de no distreure els sentits dels “concursants”. Així doncs, va disposar que el seu Fill es quedaria entre nosaltres fins a la fi dels temps, viu i real, però amagat sota l´aparença de pa i de vi a la Sagrada Eucaristia i també de manera espiritual, sempre al nostre costat.
També va dir que volia tenir com més “fotos” millor a l´àlbum de la Família i, per tant, convocaria un concurs similar any rera any, fins a la fi del món.


Jo, per part meva només et vull recomanar que tinguis en compte que l´amor es construeix sobre la base d´un teixit atapeït de moments viscuts plegats, de detalls de generositat, de compartir riures i llàgrimes, seriositat i jocs. Allò que diuen els castellans “el roce hace el cariño”.

Ah!, m´oblidava de dir-te que el desconegut que em va comunicar per escrit l´existència del concurs de retrats de Jesús, em va dir que havia estat el meu Àngel Custodi qui li havia encarregat de dir-m´ho. També em va recordar que els nostres Àngels, en general, se´ns comuniquen així, mitjançant els esdeveniments i les inspiracions interiors, no amb aparicions espectaculars. Sobretot em va recomanar molt vivament que no deixés de fer per d´altri el que ell havia fet per mi donant-me a conèixer aquesta oportunitat.

És de part del teu Àngel Custodi que et faig arribar aquest relat.
Vols participar en el concurs?
Faràs avinent la notícia als altres convocats?

Aquí al Cel s´està d´allò que se´n diu a la Glòria, t´hi esperem.

(dedicat a Bartomeu Ll. que al Cel sigui)