Em dic Bartomeu, tanmateix els meus amics em diuen Bartolo. Un dia em va sortir al pas un desconegut, a fi de lliurar-me un rotlle manuscrit
que m´anava adreçat personalment. Les paraules del pergamí deien que Déu-Pare estava del tot emocionat. Era perquè tot just havia nascut a Betlem el seu estimadíssim Fill Unigènit Jesús, d´una donzella Verge, Maria, unida per acord matrimonial amb un home just, Josep. Així doncs, en veure l´extraordinària Bellesa del seu Fill, no volia fer menys que el que farien els pares emocionats en les properes generacions: emplenar tot un àlbum de “fotos” del Nen Jesús. Com que a l´època encara no s´havia descobert la reproducció d´imatges mitjançant la fotografia, havia convocat un concurs de dibuix o pintura, el model del qual era el seu Fillet tan estimat.
L´escrit encara afegia més detalls: Com a premi, hom penjaria el quadre guanyador a la casa de la Sagrada Família per sempre més. També es proporcionaria a l´autor el que pogués menester, si és que patia necessitat. No us penseu que, en aquells moments, això era poca cosa, no. Després de la visita del Savis d´Orient i tot el seu seguici, amb la gran quantitat de donatius i bondats que varen donar al pobres i necessitats i, sobretot, la gran inquietud manifestada per Herodes i amb ell tota Jerusalem (ja sabeu el que passa en aquests casos), semblava garantia d´adquirir fama, això de tenir les pròpies produccions artístiques penjades en aquella casa.
Hi havia llavors a la contrada una bona colla de dibuixants i pintors molt destres, no us penséssiu pas! Un d´ells havia estudiat especialment els efectes de llum i la manera de plasmar-los a la tela; va copsar cada ombra, cada reflex dels moviments del Nen... Feia goig de veure-ho!
Una altre tenia un do amb els detalls; hi va esmerçar moltes hores en el seu treball, però s’ho valia! Semblava talment que podies comptar-li els cabells a l´Infant i veure els teixits moure´s amb la brisa. Quin realisme!
Una dona, ja gran, en sabia molt de dibuixar, i ho feia amb un estil senzill, amb molt poques línies però capaces de contenir tot el necessari; el resultat era encantador, jovenívol.
Bé, i d´altres més, no tants com un podria imaginar, però, si més no, uns quants.
I jo també hi vaig anar; sí, també sóc força traçut i, el mateix oncle que em va ensenyar a llegir i escriure, em va instruir una mica en quant a dibuixar. Això va ser abans que es morís la mare, i tots els germans quedéssim a càrrec només del pare. El pobre havia de treballar molt per treure´ns endavant, però ens en sortíem col·laborant tant com podíem i amb molt d´amor. De tant en tant, quan m´era possible, jo ajudava algun pastor, per treure uns calerons. Però encara no podia fer-ho tot sol doncs aleshores només tenia set anys.
Quan m´hi vaig presentar de nou, la dona, Maria, em va rebre amb un somriure que robava el cor. No era només el somriure, no, era tota Ella. Com si estigués absolutament fora de tot allò que ens embruta als homes i, en canvi, plena i traspassada, com amarada, de tot el que ens fa bons i divins. Totes les coses belles que he vist en els altres les havia vistes abans en Ella. Em va acollir amb tot el seu ésser com si fos fill seu i, en efecte, així m´hi sentia, i em va dir: “fes tot allò que Ell et digui”.
De primer antuvi em va sorprendre l´exhortació: és referia al seu Nadó! Però amb el temps vaig comprendre que aquell Nadó era diferent de tots i, efectivament, m´indicava sempre el camí. El fuster era un home ben plantat i fort, molt senzill i ferm; era el que llavors s´anomenava un home just. Jo, a dintre meu, tenia una explicació senzilla del terme: “just vol dir ni excessiu, ni curt"; és a dir, que feia ni més ni menys, exactament, ulls clucs, tot el que Déu volia d´ell; ara d´això, se´n diu ser Sant. Era remarcable la seva alegria constant; cantava Salms gairebé sempre. Alguna vegada se sentia d´entre els sorolls del taller, la seva veu profunda i ben timbrada, entonar el cant amb una intensitat sobtada...“ja s´ha fet mal amb alguna eina! pobre!” –deia Maria en veu baixa-. I és que Josep tot ho acompassava amb una pregària a Déu, ja fos també amb els llavis, ja fos només al cor.
Vaig començar a treure els estris de pintura i observar el model, el Nen Jesús, per fer-ne el retrat. Però tan bon punt em va somriure i em va mirar amb els seus grans ulls que tot ho il·luminaven, ja no vaig saber fer res més que contemplar-lo embadalit...S´havia fet fosc a fora, i em va deixondir la veu de Maria oferint-me aliments per sopar. El menjar en aquella casa no només em feia passar la gana sinó que em feia ser diferent; és difícil d´explicar, s´ha de viure, és com si em desvetllés la pertinença a aquella Família. Amb tot, us haig de dir que el pa, el vi i l´oli eren boníssims, i també ho era el pa de sicòmor que a mi tant m´agrada.
En tornar amb els meus no podia recordar cap tret concret d´Aquell a qui havia de dibuixar, només em sentia diferent, amb nous horitzons.
Molts més dies vaig baixar a Natzaret i sempre em passava el mateix. Tant és així que, al cap dels mesos, encara no havia esbossat ni una línia a la tela.
El meu pare va venir alguna vegada amb mi, a fi de conèixer els meus nous amics. Ell estava molt content que m´hi passés el dia, doncs al seu parer, així no em trobaria tan sol, amb la manca de la mare i ell treballant fora de casa gairebé sempre. Vaig començar a fer petites feines per la Família i habitualment em quedava a dinar i sopar, de vegades també a dormir. Només m´absentava per tenir cura dels ramats.
Un dia que ajudava Maria a sembrar unes llavors Ella em digué: “fillet, vigila que no caiguin enmig de les pedres, sinó les arrels seran superficials i de seguida es marciran en quant vingui sequera; tampoc les escampis massa a la vora del camí, que se les menjaran els ocells (bé deixa´ls unes poquetes que mengin, pobrissons!), mira que caiguin a la terra bona perquè donin molt de fruit, eh?” Com m´agrada que Ella em digui “fillet”!
El meu pare, ja gran, estava molt malalt quan em va aconsellar que marxés amb ells a Egipte. Ho va fer de tant que m´estimava, renunciant a mi pel meu bé. Poc després se´n va anar al Cel de tan bo com era!.
Van ser dies difícils els d´Egipte però amb Jesús, Maria i Josep tot es podia portar amb esperança. Encara em sembla veure a Josep pronunciant la berakà (benedicció) al matí, abans de dinar, etc. I fent-se sempre la mateixa pregunta: “quina serà en aquest moment la Santa Voluntat de l´Altíssim sobre mi? En quan n´estigui cert, la seguiré!”
Jo vaig seguir amb el meu ofici de pastor i Jesús, que ja era un “homenet” de sis anys, venia amb mi de vegades; no em cansava mai d´escoltar-lo. Tot el que deia, era alhora tan senzill i tan ple de saviesa i profunditat!...però quan em posava davant la tela per pintar-lo, no podia recordar ni un dels seus trets físics, com podia passar-me això?
Un dia vàrem estar molt contents en retrobar un petit anyell que s´havia perdut; tot deixant el ramat el vàrem anar a buscar, pobret! Quan ja me l´havia carregat sobre les espatlles, Jesús somreia ple de goig tot mirant-nos, hom diria que estava pensant coses molt importants! Cridava les ovelles cadascuna pel seu nom i elles el seguien confiades, doncs li coneixien la veu. Jo era incapaç de recordar-les a totes el nom!
Quan Jesús no venia amb mi, tot em recordava a Ell, el vent, el cel, els prats... en fer les meves tasques, o menjar, o caminar només se´m venia a l´esperit la manera com Ell ho feia i ja es confonia amb el seu, el meu capteniment. Però això no implicava que em sortissin mal fetes les coses o em distragués; molt al contrari, ho feia tot molt més bé. Però mai no vaig poder recordar la seva fesomia per concretar-la al llenç. No és estrany?
Un dia, mentre Maria separava uns trossos de roba vella per apedaçar els vestits que es trencaven (“perquè si hi poses tela nova, estira de la vella i l´esquinça” -deia ella-), vaig explicar-li el que em passava amb el retrat del seu Fill i com em semblava d´insòlit allò. Ella em va mirar amb els seus ulls de Cel i va somriure; no semblava sobtar-li. En realitat mai no semblava sobtar-li res, com si tot ho dugués ja d´abans al cor. Sempre que Maria em mirava i jo la mirava a Ella, només podia pensar en Jesús i ja no podia sinó mirar-lo a Ell. Fins que tornava a veure-la a Ella i començava de nou l´itinerari del meu esguard. Jo crec que a Josep li passava quelcom semblant, però mai no m´ho va confirmar, almenys de paraula.
Transcorregueren més anys i, un dia, quan va arribar l´hora de posar-me a pintar (o intentar-ho almenys, doncs haig de dir-vos que mai vaig deixar de perseverar en l´esforç), Maria em va acostar el cavallet, com feia de vegades, i em va dir: “la teva pintura m´agrada molt, la penjarem per sempre més a Casa nostra”. “Quina pintura?” -anava a dir-li- ,quan vaig veure que m´acostava un mirall al qual vaig veure-hi reflectida la meva imatge que, ben bé en els trets no, però en l´essència, el posat, tenia un aire molt semblant al de Jesús. Encara no havia reaccionat, quan Ella em va dir: “els altres pintors han pintat quadres molt bonics i acurats dels trets físics i, fins i tot, psicològics del meu Fill, però tu has esdevingut, tu mateix, un retrat vivent d´Ell, car el teu amor, oblit de tu i humilitat, han permès que Ell gravés en tu la seva imatge Sagrada. Ara com que ja has acomplert la teva missió i el retrat està acabat, el penjaré a Casa nostra...” i, mentre ho feia, vaig veure que les parets s´havien convertit en llum i, tot era formós... estàvem al Cel! i el quadre que penjava, era efectivament, un mirall, i era jo qui havia estat premiat de viure per sempre més a Casa seva. Vaig veure els quadres dels altres pintors, doncs el Pare del Cel és molt agraït i mai no deixa de recompensar qualsevol cosa que un faci per Jesús, Maria o els germans. Però sobretot em va cridar l´atenció veure altres persones que explicaven que la història de la seva vida s´assemblava molt a la meva, però amb concursos de música, d´atendre malalts, de mestre, de fer de caixer(a) a un supermercat, de tenir cura dels nens, etc.
Aleshores el Pare Etern va dir que el complaïa molt més el retrat vivent que havien fet alguns, per l´amor que comportava. Per això havia decidit que els trets físics del seu Fill romanguessin en el misteri per tal de no distreure els sentits dels “concursants”. Així doncs, va disposar que el seu Fill es quedaria entre nosaltres fins a la fi dels temps, viu i real, però amagat sota l´aparença de pa i de vi a la Sagrada Eucaristia i també de manera espiritual, sempre al nostre costat.
També va dir que volia tenir com més “fotos” millor a l´àlbum de la Família i, per tant, convocaria un concurs similar any rera any, fins a la fi del món.
Jo, per part meva només et vull recomanar que tinguis en compte que l´amor es construeix sobre la base d´un teixit atapeït de moments viscuts plegats, de detalls de generositat, de compartir riures i llàgrimes, seriositat i jocs. Allò que diuen els castellans “el roce hace el cariño”.
Ah!, m´oblidava de dir-te que el desconegut que em va comunicar per escrit l´existència del concurs de retrats de Jesús, em va dir que havia estat el meu Àngel Custodi qui li havia encarregat de dir-m´ho. També em va recordar que els nostres Àngels, en general, se´ns comuniquen així, mitjançant els esdeveniments i les inspiracions interiors, no amb aparicions espectaculars. Sobretot em va recomanar molt vivament que no deixés de fer per d´altri el que ell havia fet per mi donant-me a conèixer aquesta oportunitat.
És de part del teu Àngel Custodi que et faig arribar aquest relat.
Vols participar en el concurs?
Faràs avinent la notícia als altres convocats?
Aquí al Cel s´està d´allò que se´n diu a la Glòria, t´hi esperem.
(dedicat a Bartomeu Ll. que al Cel sigui)
No comments:
Post a Comment